Terminar significa volver a empezar

Espero el tren a l’estació de Jaipur per tornar a Delhi on, despres d’un sol dia, em tocarà agafar l’inevitable avió que em porti a casa. Deixo el Rajasthan després de veure per darrera vegada princeses amagades darrera vels de colors, elefants vestits de gala i assistir a una de les mes esbojarrades guerres de colors al Holy Festival. India m’ha regalat hospitalitat i la seva millor cara en aquests darrers dies d’un viatger inexpert que ha dedicat cinc mesos a descobrir el món i intentar compartir-lo com a periodista unemployed i amant d’aquesta gran animalada anomenada humanitat.

Al partir, cinc mesos endarrera, al meu equipatge nomes s’hi trobaven unes quantes mudes, un parell de guies de viatge, una càmera i un llibre, “El Hobbit”, la historia d’un petit i tranquil individu embarcat en una de les mes meravelloses aventures. Amb l’equipatge més carregat, torno a casa com ho va fer Bilbo Baggins en el seu dia, tranquil i content per poder tornar a asseure’m davant el seu cau i fumar una pipa amb els amics. La carretera es addictiva i, com Bilbo, penso tornar a recórrer els camins d’aquest petit tros d’univers en el que ens ha tocat viure.

Aquests dies a Jaipur, però, he tornat a rellegir la historia i em quedo amb la conversa final entre el mag Gàndalf i el petit-gran Bilbo. Gàndalf diu a Bilbo “Senyor Baggins, no oblidis que només ets un petit individu enmig d’un món immens”. Al que el Hobbit respon “Gracies al cel!”.

No, viatges i escrits com aquests no canvien el mon en el que vivim però tots podem lluitar per fer la vida un pèl més interessant posant-nos la motxilla i creient en les nostres passes.

I resigneu-vos, per que els escrits a Alterperiodista continuaran després de la meva tornada…

The rainbow man

Decidir on fer la darrera parada, el darrer indret a visitar abans de l’inevitable tornada a casa. Després d’una setmana a Delhi perdut entre carrer i multituds, fent estudis acurats dels lavabos de la ciutat (meravella turística absolutament prescindible) i descobrint la traïdora mossegada dels virus indis, em vaig decidir a cercar aires recuperadors. Hi havia l’opció de les muntanyes i l’aire fresc però algú em va avisar que Jaipur s’estava preparant per acollir un any més el festival Holi. Pels no entesos, la ciutat rep la primavera com si tots els seus habitants fossin extres d’un anunci de Titanlux. Les pólvores que es fan servir normalment per marcar religiositat en forma de petites marques i dibuixos al front s’empren ara a cabassos i indiscriminadament per acabar convertint locals i foranis en el pallasso bo de Micolor.

Tradicionalment les pólvores estaven fetes de plantes medicinals, detall que m’alleuja un munt ja que el meu estómac continua requerint d’un miracle. I, els habitants, com si ho sabessin, m’han pintat avui de rosa tan sols sortir de l’hotel.

Que m’esperara en aquesta darrera setmana? S’haura de veure… Tornat a Rajasthan per acomiadar la terra dels colors i la sorra, camino somrient per la ciutat, sabent que em pintin com em pintin ho penso gaudir al màxim.

Taj Mahal

Sabíeu que el 2007 es va fer una votació internacional per trobar les Set Meravelles del Món Modern i el  Taj Mahal va ser escollit com la primera de totes? Doncs, bé, si no ho sabíeu, ja ho sabeu i si ho oblideu, tranquils, algú a la Índia s’encarregara de recordar-vos-ho.

Ara per què la primera? Aquesta es una pregunta que deixa a alguns guies espontanis un pel descol·locats. “Devia ser qüestio de vots…” La disertació pot ser llarga i et pot donar temps per pensar quin seria el rànquing perfecte per tu. Asseguts davant el Taj Mahal amb l’Avi, el meu company de viatge aquests dies, comentem que als dos ens va meravellar mes el Golden Temple d’Armitsar. Però, clar, les comparacions son odioses… Així, què defineix una meravella? Qualitat? Quantitat?

Un viatger es pot meravellar al recórrer els carrers de Delhi i veure com la vida s’esdevé sorollosa, multitudinària, rica en la seva diversitat, cruel i perduda a mig camí entre el pitjor i el millor de la vida. A la mateixa vorera, un altre foraster es tapa el nas i maleeix la gran metròpoli, desitjant fugir cap a un paradís on pugui somiar amb la Índia dels contes de fades.

Set meravelles? Si només n’hi haguessin set com podrieu anomenar al somriure d’un nen que menja al carrer després d’un dia de gana, el joc esbojarrat de gossos abandonats entre la brossa o a la llàgrima d’una dona gran que veu com un desconegut l’ajuda a portar la compra?

Puntuem als que puntuen meravelles. Jo els hi donaria un zero.

Guardián sikh

Abandono Bikaner després de veure un temple on les rates es congracien amb la humanitat en forma de petites reencarnacions peludes que corren per totes bandes i surto definitivament del Rajasthan. A l’autocar m’adormo observant com el groc del desert s’incendia i s’enfosqueix fins desaparèixer enmig la nit i em navego en la foscor per despertar de matinada a Armintsar.

És Armintsar? Amb l’Avi, la Sophie i la Teresa, els meus companys d’aventura, creiem endinsar-nos a una peli surrealista ja que l’autocar ha arribat 4 hores abans de l’hora prevista (A LA INDIA!). Ens esbarallem amb els conductors dels auto-rikshaws i ens plantem davant del Golden Temple, l’indret més sagrat dels sikhs, sense saber si la foscor que ens envolta forma part de l’infern o el cel d’Índia.

Homes remenen calders gegants i un desconegut se’ns acosta per oferir-nos ajuda. L’Avi, cremat pel viatge en bus, està a punt d’engegar-lo. Només faran falta dues frases perque ens trobem amb la boca oberta, una tassa de chai i esmorzar a les mans absolutament gratis. El temple daurat, fet amb més de 700 quilograms d’or, llueix a la fosca, deixant-se estimar perdut dins les muralles de marbre del complexe que el rodeja. La gent, a l’exterior, es descalça i es neteja els peus abans d’entrar al recinte i en tenim prou amb el temps de beure un parell de chais per saber que ens trobem davant  una nova i fabulosa faceta d’aquest gran país.

El Temple Daurat llueix pel metall preciós però també per l’amabilitat i la fraternitat d’aquells que l’omplen de vida. Els sikhs, aquests guerrers sagrats que es deixen crèixer el cabell tota la vida sota turbants multicolors i llueixen armes cerimonials allà on vagin, tenen petits tresors amagats darrera les espeses barbes. Cada dia dins el temple es dona de menjar a més de 60.000 persones sense preguntar raça, procedència o religió. A l’exterior, pots descansar a la casa d’hostes en dormitoris comunals i fer us d’uns banys que no semblen indis (per nets, no per poc concorreguts). Tot al preu inversemblant de la voluntat.

La gent somriu, et parla, et convida a ajudar-los amb les diferents tasques que fan dins el temple i et fan sentir com a part de la seva petita gran-família.

Resumint, ens trobem al Temple Daurat d’Armintsar, mereixedor del seu nom més per la seva gent que pel lluent metall que estampa la seva coberta.

tresors taronges

Torno a dins les parets del fort de Jaisalmer per recuperar les meves malaurades natxes del massatge amorós del gronxar del camell. Dia de repàs de feina feta i aclimatació a la civilització després de dos dies perdut enmig del desert. Que queda? Dunes, postes i sortides de Sol d’horitzons inabastables i la imatge de les estrelles descobrint-se com les propietàries dels camins de la foscor allà on no hi ha lloc per la contaminació lumínica. Recórrer camins invisibles esquivant l’escassa vegetació sobre animals prehistòrics de tranquilitat envejable és una meravella digne de gaudir. Però les fotos de la càmera no em mostren aquesta experiència turístico-mística. L’objectiu capriciós s’ha enamorat de les cares dels nens i nenes que a cada petit poble ens venien a visitar amb l’insistent requeriment d’una taronja o un bolígraf. Infants nascut en una platja eterna sense ones on la promesa de l’aigua i la vida sorgeix d’escassos pous, els somnis queden limitats en l’horitzó i el món és dur i no sempre plàcid. Supervivents des del seu primer alè de vida, nèixen en cabanyes familiars de pedra i fang on la mare cerca l’ajuda de les dones de la tribu. Crèixen en una realitat limitada on tot és redueix a quatre plantes, animals i poques persones. La presència d’alienígenes de pell transparent que cavalquen sobre els reis de les dunes equival als seus ulls a l’arribada dels Reis d’Orient, possibles portadors de regals altrament impossibles. A la primera parada et dona per queixar-te de la seva insistència aclaparadora, infants trencadors del misticisme dunaic pel qual el visitant ha pagat una bona suma. Observar-los per la càmera després, carretejant fusta enmig les dunes o menjant-se amb la delicadesa d’un gurmet una taronja et fa entendre el poderòs instint i valor d’aquests petits fills de l’arena.

Millor tard que mai

Primer va ser la darrera vinyeta de Lucky Lucke, tancant cada una de les histories amb una silueta avançant cap al Sol ponent mentre cantava “Soc un cowboy solitari…”. Després vindrien les imatges antigues de les cintes d’spaghetti western que omplíen les tardes dominicals de La Primera abans que arribés Parada i pianista a donar-nos el Nadal amb tempestes de blanquinosa caspa.

Mica en mica m’aniria convertint en un cultureta insuportable que intentava fer-se el llest perdent-se en els horitzons de films com Bagdad Café, sense entendre que hi feia una dona negra vivint a un restaurant entre les dunes. Envejava als Easy Riders, James Dean a Gigante o perdre’m a la ruta 66. Però per que? Que punyetes té el desert?

Poesia. Per que alla on no creix res, l’escassa vida s’omple de missatges. Agafem la motocicleta i sortim de Jaisalmer per topar-nos amb temples mortuoris de Maharajàs dormitant davant gegants eòlics, combinant en l’horitzó les paraules mort, religió i energia. Un cadàver de vaca abraça la putrefacció al costat de la serp negra de la carretera i avancem un cotxe dels anys cinquanta ple d’homes que semblen alimentar-se de sorra. Nens amb uniforme tornen d’una escola invisible i dones estenen draps del color del luxe davant cases de fang i pedra.

Perseguim per quilòmetres l’horitzó fins que al costat de la carretera trobem aquest senyal. Perdut al costat de l’infinit, la millor empenta per aquells que no es creuen que entre les sorres de la monotonia un també hi pot fer creixer la vida.

Desert sunshine

Sobre la terra seca no hi pot crèixer res. Recordo les imatges d’una imaginació d’infància que em portava a deserts de dunes amagats darrera les meves parpelles quan l’àvia em llegia els contes de les mil i una nits. No et perdis mai en el seu mar sec… I jo m’ho creia, imaginant quina raça d’homes podia ser capaç de sobreviure a aventures, combats, amors i desfetes enmig del no res.

Camells masteguen sota una arbre proveïnt-se del menjar i l’ombra que els permetin continuar escalant les dunes. L’autocar carrega i descarrega passatgers  i torno a comprovar l’hora. De Jodhpur a Jaisalmer no hi ha més de cinc hores. Però on som? Quantes hores portem? La vegetació ha anat desapareixent al llarg del camí i els poblats, de palla i pedra, cada cop es fan mes escassos. La carretera serpenteja cap un horitzó que un intueix no del tot pla i sembla que tots els rellotges de sorra del món s’hagin trencat per esborrar les hores sota el sol de Rajasthan. Fa calor i és hivern. Com sobreviu una ànima quan el Sol pren el domini absolut sobre la terra?

Continuem avançant i un home explica que fa uns deu anys el govern va provar l’armament nuclear sota aquestes terres. “Com les d’Hiroshima i Nagasaki. Un espectacle meravellós. Necessitem el poder. L’enemic esta pròxim”. I ens aproximem a Jaisalmer i, d’entre els arbustos i la terra, vas descobrint camions militars, casernes, tancs i soldats dormitant en punts de control amagats sota teles d’aranya amb colors de camuflatge tons sorra.

I arribem. Jaisalmer, petit, emmurallat, com el castell d’un nen que ha conquerit una platja deserta. En l’horitzo, el Sol crema els núvols i s’amaga en el punt, 80 quilometres distant, on l’etern enemic pakistaní espera. Un home canta cançons d’amor sota el vermell dels focs de Shiva i soldats passegen sota les muralles sense que res faci intuir la guerra.

En terra de ningú, on els germans un dia van marcar fronteres de religió i rancúnia, Jaisalmer s’il·lumina com la ciutat daurada, darrer guardià secret de les fronteres entre la pau i la guerra.

Hànuman vigila el pont que porta al Ghat del seu deu, el Rei Mico, el portador del poder i força a tots aquells que l’escolleixin com a guia i germà diví. El Déu mono sempre destaca per la seva fortalesa en les representacions pètries i artísitiques. Musculat, regi, sempre sosté una massa de guerra entre les seves mans que té poc a veure amb el seu caràcter pacífic. Una imatge benèvola que també comparteix Hànuman, tot i que l’energia poderosa del seu nom no li hagi portat massa sort a la vida.

Hànuman era conductor d’autocar, estava casat i tenia una filla de tres anys el dia en que el seu vehicle va sumar-se a les estadístiques que constaten la bogeria de les carreteres índies. Cinc persones mortes i un conductor malferit rescatat miraculosament d’entre la ferralla. Passarien sis mesos fins que Hànuman pogués sortir de l’hospital amb un xec de l’asseguradora que mai cobriria el preu de perdre dues cames. El govern, al seu torn, generosament li atribuiria una pensió vitalicia de 200 rupies, euro i mig mensual per cama per mantenir una família.

Fent honor al nom del Déu Mono, Hànuman va mirar al seu voltant i va negar-se a acceptar la força del destí que el sentenciava a la pobresa i la mort en un petit poble del sud de la Índia. Va deixar la seva família i va viatjar fins Udaipur a la recerca de la caritat dels visitants estrangers.

Dorm a l’estació d’autocars i als matins es desplaça fins al pont amb la seva minúscula plataforma de fusta amb rodes per saludar a tothom que es disposi a creuar el llac, esperant que el manà de la generositat vessi de les mans dels turistes. Voldria treballar, però ningú a la Índia desitja tenir a mig home a les seves ordres.

I demana i saluda i accepta qualsevol petita ajuda que arribi a les seves butxaques. Ara té una filla de només un any i la gran ja va a l’escola, gratuïta fins a desè grau, on la sort de la nena quedarà marcada per sempre. Al banc esperen els diners de l’assegurança, hipotecats com a dot que li tocara pagar si vol donar un casament mínimament decent a les seves filles. 10.000 rupies per una, 8.000 per l’altra. Serà suficient?